Les tècniques de reproducció seriada d'imatges
Sempre que parlem de gravat, cal fer referència a la seva historia. Les tècniques utilitzades en la seva creació formen tot un conjunt de recursos de reproducció d'imatges que s'empren des de fa molts anys i estan íntimament lligades al desenvolupament de la imatge impresa.
El 1430 s'utilitzà per primer cop la tècnica dei burí, el 1480 la punta seca, el 1500 l'aiguafort i el 1645 va aparèixer el primer manual de gravat. No fou fins al 1650 que Rembrandt començà a emprar la tècnica de l'aiguafort com a gravat de creació, no de reproducció. El 1650 s'inventà l'aiguatinta, al mateix temps que el mezzotinto, que és la tècnica que obtindrà més prestigi a l'època, i no és fins al 1788 que no es tornà a utilitzar tímidament l'aiguatinta. Serà Goya, l'any 1799, qui, amb "Los caprichos", donà una empenta definitiva a aquesta tècnica. El gravat, actualment, no té cap importància com a sistema de reproducció fidel d'imatges ja que ha estat àmpliament superat per les tècniques de reproducció fotogràfiques analògiques (cada cop menys en us) i digitals.
No és així en el camp de la creació artística. El gravat, amb tots els seus vessants, no ha estat superat encara per cap mitjà de creació d'imatges impreses, a causa de la seva versatilitat i riquesa de llenguatge. Això si,el gravat pot servir-se de les tècniques fotogràfiques digitals -fotogravat- com a complement o mitjà. Aquestes tècniques estan àmpliament integrades i desenvolupades com a elements enriquidors del gravat contemporani. Actualment, abunden les impressions realitzades amb mitjans mecànics, desenvolupades amb mitjans digitals (plotters, ln-jet, etc) i presentades com a obra gràfica. Les tècniques digitals son un instrument més, com ho varen ser en el seu temps les tècniques dei copy-art, els tansfert. etc, no pas una finalitat i, difícilment, poden superar per si mateixes les textures, els matisos o el tacte de les imatges impreses o estampades, que el gravat calcogràfic ens ha estat donant des de fa més de 500 anys. Malgrat tot, l'essència del gravat continua essent, avui dia, la mateixa que la dels seus inicis. Aquesta exposició vol mostrar que amb unes tècniques intemporals els artistes contemporanis poden enriquir el seu Llenguatge i la nostra percepció dei mon.
production
Instituut Municipal d'Acció Cultural
Concep
Jordi Rosés
Pilar Lloret
Scrip
Jordi Rosés
Graphic
Bernat Alsina
Curator
Gisel Noé
Photography
Milena Rosés
Artist
Núria Alberch
Esther Aliu
Laia Arnau
Montserrat Badia
Elisenda Borrás
Montserrat Brugué
Montserrat Brullet
Ismael Cabezudo
Eduard Huertos
Núria Hurtado
Cristina Julián
Daniel Llin
Mar llinés
Ramon llinés
Marcè Montserrat
Armand Núnez
Sergi Rabassa
M.Jesús Sánchez
Raymon Zorrilla
Espai F del 16 d'octubre al 30 novembre de 2008
L'aguatinta i l'aiguatinta al sucre
L'aiguatinta
L'aiguatinta és un procediment de gravat clacogràfic que forma part de la família de les tècniques de l'aiguafort; enlloc d'octenir ratlles o línies s'obtenen punts, més o menys profunds, que donen la sensació de taques de diverses qualitats tonals. L'aspecte de l'aiguatinta és similar a les aiguades que sóbtenen en l'aquarel·la.
L'aplicació d'aquesta tècnica consisteix a cobrir tota la superfície de la planxa amb una fina capa de pols en gra que pot ser de resina de coloònia o betum de Jusea. Un cop enganxada la resina, aquesta dóna una petita retícula o trama irregular, que ens permet treballar en una taca plana i una àmplia gamma de valors tonals.
L'aigutinta al sucre
Aquesta tècnica ens permet dibuixar sobre la planxa directament, amb pinzell o similar, conservant totes les característiques d'aquest mitjà: gruix i fluïdesa de traç. Consisteix en una barreja de tinta xina i sucre. Amb aquesta substància dibuixarem sobre la planxa, que abans podrem haver resinat. Ho deixarem assecar i, un cop sec, ho recobrirem tot de vernís de gravat. De nou sec, ho introduirem a dins d'un recipient amb aigua tèbia; l'aigua fa rebentar la capa de sucre i deixa al descobert el traç del dibuix. També es pot realitzar aquest procés substituint el sucre per venís dissolvent sobre una planxa coberta de vernís dur.
Pilar Lloret i Jordi Rosés
Directors del Taller de Gravat del'Institut Municipal d'acció Cultural de Mataró